La mida sí que importa· laTortuga.cat

[dijous, 9 de setembre de 2010]

PROGRAMES TV

Notícia

Opinió

Entitats

Entrevistes

Ràdio Gràcia

Festes i diades

OPINIÓ : XAVIER BARBERÀ

Xavier Barberà

Ets i Uts

La mida sí que importa

10-02-2010 | 15:00

És un tòpic dir que els partits establerts són presoners dels aparells, que sols es mouen per interessos electoralistes i que no representen la societat real. Això ho diu gent asseguda tranquil•lament en un bar i amb una gerra de cervesa a la mà, convençuts que acaben de crear càtedra amb una afirmació així. Els del seu voltant assenteixen amb el cap i se sumen intel•lectualment a la frase.

Després, tots plegats surten al carrer ignorant que el seu ajuntament ha arranjat les voreres, que gaudeixen d’una universitat de qualitat i que el seu pare segueix un tractament de franc a la sanitat pública. Obliden que l’alcaldessa de la seva població és del partit X, que el conseller d’Universitats és del partit Y i que la consellera de sanitat és del partit Z.

L’endemà llegeixen embadalits al diari que un grup de gent ha creat un partit nou que pretén regenerar la política, que vol sanejar el Parlament i que disposen d’una nova forma de fer política. «Saba nova», pensen; «ja era hora», diuen.

Tot això ve a tomb de la crisi que ha patit el recent creat partit Reagrupament, fundat per Joan Carretero. La història n’és plena, de partits que sota la bandera de la novetat han volgut fer forat a la vida política. Els mateixos partits que a la primera de canvi s’han defenestrat, no contra els altres partits sinó contra ells mateixos, deixant fet miques el pòsit d’esperances i d’il•lusions que alguna gent els hi havia dipositat.

Recordeu Ciutadans i els seus accidentats congressos? N’eren tres, al Parlament, i un d’ells, a les properes eleccions provarà sort amb el partit de la Rosa Díez. Recordeu el Partit per la Independència (PI) del Colom i la Rahola? Recordeu el Centro Democràtico y Social (CDS)? Recordeu el Partido Socialista Andaluz (PSA) que el 1980 va treure representació a la cambra catalana? Recordeu el Ruiz Mateos? On són ara?

Els partits «grans» (si més no, els cinc catalans: PSC, CiU, ERC, ICV i PP) no surten del no-res. Ens agradaran més o menys, o gens. Però cadascun té el seu perquè, la seva història, la seva trajectòria, la seva causa, els seus personatges, els seus mites, la seva gent. També els seus sacrificis, les seves penúries, les seves presons, fins i tot.

Estan formats per gent visible: diputats, alcaldes, consellers, etcètera. Que són més o menys mediàtics, que parlen millor o pitjor, que són fotogènics o no. En definitiva, que ens atrauen poc o molt.

Però sobretot estan compostos de persones invisibles: militants, simpatitzants, interventors, voluntaris. Homes i dones que no cauen del cel, que viuen en els seus pisos, paguen les seves hipoteques i porten els nens a les escoles. Això sí, amb les seves idees, els seus ideals, els seus compromisos envers els altres i envers la societat que els envolta. Ciutadans que creuen que els seus anhels es canalitzen millor mitjançant un partit «gran», al qual donen el seu suport a través de l’afiliació o del vot, o d’ambdues coses.

Sí, la mida importa. Per a d’altres coses potser no. Però en política, la mida sí que importa.

Imprimir

Enviar a un amic

Comentaris dels lectors :

Teresa 16-02-2010 11:08

Gràcies per l’article Xavi....... La veritat és que amb això dels partits sí que hi ha molt de tòpic, que si manen quatre, que si tot està controlat (converses fàcils de bareto com dius), però assumptes com el de l’Ernest Maragall (delicat i polèmic) precisament apunten al fet que les coses no són tan simples, crec. Parlant d’aquest tema (precisament a un bar fent un cafè je je) em va dir una que això estava tot muntat i que era una estratègia per no sé què. I jo vaig pensar que potser no, que simplement en Maragall havia anat una mica a la seva i que de fet un fenomen tan enorme i important com el PSC no pot tenir-ho tot controlat, com alguns enrevessats es pensen. Bé, la ràpida correcció posterior m’ha fet pensar que potser les coses anaven una mica per aquí i que les coses no són tan simple, que un partit (dels grans especialment) és un munt de gent que no necessàriament han de coincidir amb tot. El cas Maragall no és un bon exemple perquè estem parlant d’un conseller però sí que em fa pensar que això dels partits és molt més humà dels que molts es pensen. Fins i tot els grans partits. Si s’ha de votar a un partit gran o petit dependrà de cada un, però el teu article m’ha agradat perquè desmunta alguns tòpics i fa més transparent la realitat de qualsevol organització gran i és que al final el que compten són les persones que hi ha al darrera, sovint anònimes... Abraçada de La Seu!

Paloma 15-02-2010 21:51

Encertat com sempre, Xavier. Malgrat tots dos sabem que no compartim les mateixes "sigles polítiques", estem sempre d'acord quan el que ens guia és el sentit comú, la mesura i el respecte. Molts haurien d'aprendre de gent com tu. Jo també crec que la mida, sí importa. Especialment la mida de la gent que treballa dia a dia en els partits, de forma anònima, quasi d'amagat, però amb la il·lusió d'ajudar als altres.